Obituaris

Diumenge a la tarda vam veure a casa la segona part d’El Padrí i, ves per on, l’endemà es va morir l’actor que va interpretar el personatge de l’advocat de la família, fill adoptiu dels Corleone, Tom Hagen. L’interpretava el gran Robert Duvall, amb una elegància continguda, i unes mirades que valien per mil diàlegs. Naturalment, que es morís Duvall l’endemà és una simple coincidència —veiem les tres pel·lícules de la saga cada any, com un ritual—, però fa una mica de cosa. Cada vegada em fixo en escenes diferents: diumenge em va impressionar la visita que el consigliere Tom Hagen fa a Vincenzo Pentangeli, el delator, a la caserna on els federals el tenen vigilat. Parlen, tot fumant un cigar, de l’antiga Roma. Hagen comenta que els conspiradors contra l’emperador es tallaven les venes per assegurar la pervivència de les famílies i preservar-les de la ira del Cèsar. Tres minuts i mig. I a l’escena següent, mentre els vigilants l’esperen per jugar a cartes, Pentangeli se suïcida a la banyera. Ara, dels quatre fills en la ficció de Vito Corleone només queda viu, i per molts anys, Al Pacino. Com s’escau, s’han publicat elogis i els obituaris preceptius. Molts, sobretot els de personatges cèlebres amb una certa edat, ja els tenen preparats de fa temps. El de Bob Dylan, el del Campechano, el de Clint Eastwood… L’obituari que va difondre l’agència Associated Press el va signar un periodista que va morir fa catorze anys (i només el van haver d’actualitzar). Quants obituaris fan cua, esperant el moment precís, i és la parca la que avança per la dreta al periodista que l’ha redactat?