Els emprenyats

Un servidor de tots vostès forma part d’aquell exigu percentatge de la població a qui el concepte Carnaval no li fa ni fred ni calor. No, siguem sincers: una mica de fred sí, que em provoca. Crec que el concepte carnavalesc estava molt bé quan la religió funcionava com a formidable i implacable mecanisme de control social, però quan va arribar la modernitat –la modernitat de debò, i d’això fa quatre dies, sí– ja no tenia gaire sentit. Amb les garanties de llibertat d’opinió i d’expressió, etcètera. Ara som en una altra fase. Tenim una enorme capacitat per difondre per terra, mar i aire qualsevol idea o ocurrència, per absurda, poc informada o estrafolària que ens pugui semblar. En aquesta situació, pensar que les festes de Carnaval són un reducte indispensable per manifestar la transgressió o per vehicular la denúncia social o política sembla redundant. Vivim en una cacofonia universal, on tothom crida a l’èter la seva consigna i és difícil trobar veus sinceres i originals, que bé hi deuen ser, però que estan ofegades per la xerrameca ambiental. Això fa que cadascú es tanqui en la seva closca, refugi segur, i des d’allí faci reserva d’arguments i de rancúnies. La construcció de ponts d’entesa, la sembra de camps de conversa i de diàleg, l’intercanvi d’opinions i el debat constructiu: tot això és relíquia d’un passat idíl·lic que mai no tornarà, perquè a ningú no li interessa. Vivim en l’era dels rebotats, dels ressentits, dels suspicaços. Tots hem caigut en el parany, de quatre grapes. I el millor del cas és que la sensació ens agrada i ens hi trobem ben a gust, tan emprenyats.