L’amor se’n va

La fascinació que sentien els soi-disants «creadors de continguts» s’ha anat esvaint. Aquella picoreta inicial, el sentit de ser una mica els reis del mambo, l’excitació de ser a la part de dalt de la cadena tròfica. De mica en mica, la decepció s’ha instal·lat als dúplexs amb vistes i als xalets d’alt estànding. Als garatges, també: ni tan sols amb circular per l’avinguda Meritxell (un sensúnic contemporani) fent espetegar el motor del Lambo n’hi ha prou per esvair la malencolia i la tristesa que, a poc a poc, els corseca. Andorra, ai, és massa avorrida, es queixen. Els andorrans i les andorranes, uns sonsos i uns classistes. Però si ells mateixos fan servir una paraula estranya per definir-se: són orcs, i a fededéu que el mot els escau, perquè és sec, cantellut i antipàtic, profundament pirinenc. Quan van arribar es pensaven que Andorra era la combinació perfecta entre la Jamaica dels Wailers, Xauxa, Malasaña i Sodoma i Gomorra. Es lamenten que a les onze de la nit no passa ni una rata per l’avinguda Carlemany. I pla tenen raó. Al costat de la de Río o Venècia, les rues dels Carnavals d’aquí (fins i tot el d’Encamp) els semblen lúgubres processons de flagel·lants. Al final, resulta que el sector més animat del centre és la cua de la creperia, i ja em diràs. Diuen també que per anar a buscar un avió al hub més proper són tres hores de cotxe d’anada i tres de tornada, i que no els surt a compte perdre tant de temps per fer el cosmopolita. La temporada de laments ha començat. Preparem-nos a veure vídeos de penedits, de decebuts, de refredats, de desenganyats. És la manifestació de la fi de l’enamorament hormonal, que només dura tres anys. Allò que deia el gran Capri en els monòlegs: «L’amor se’n va, però Andorra es queda».