L’enemic invisible

No ens agrada que bufi el vent. Gens. A ningú, i si us diuen que sí, és que diuen mentida. Una cosa és la marinada que puja de la costa, una brisa suau que s’alça quan cau la tarda i ens refresca els vespres a la platja. I una altra és aquest meteor traïdor, tossut i invisible que ens toca els nassos i atabala els calbs. No saps mai quan comença a roncar i a atacar boscos i llosats i encara menys quan deixarà de fer-ho, ens ataca a batzegades i és incontrolable. Viure en un lloc on els vents tenen nom i presència –la tramuntana empordanesa, o el terrible meltemi de l’Egeu– ha de ser un enuig i un impediment per tenir un caràcter equilibrat. Aquí, més enllà del vent de port o del tano, no hem de patir aquesta xacra periòdica, i per sort els episodis de grans ventades són relativament escassos. Però en aquesta ocasió els hòmens del temps ens han proporcionat una bona previsió. Ahir, a Catalunya van suspendre qualsevol tipus d’activitat acadèmica i tota la població va rebre una alarma als mòbils, com a les pel·lícules. A Andorra, en estat d’alerta, n’hi va haver prou que caigués un arbre a l’avinguda Salou per parar-ho tot i exposar, un cop més, la fragilitat estructural del sistema. Cert és que les arrels (era un clop, una freixera?), després de tantes setmanes de pluja i neu, havien d’estar toves i predisposades a ser arrencades, però aquest pobre vegetal en principi sedentari va triar el pitjor moment i el pitjor lloc, i ha estat un miracle que ningú no prengués mal. Sempre s’ha dit que ningú no sap si quan un arbre cau al bosc fa fressa. I tant, que en fa. L’enemic invisible és incolor però és sorollós, el malxinat.