L’Andorra del Sud

L’Andorra del Sud no és aquesta parròquia difusa de plaques andorranes controlades per la policia espanyola de la frontera, per veure si els troba en un renúncio. L’Andorra del Sud és la Catalunya del futur, segons la percepció del senyor David Cid, un dels caps pensants (?) dels comuns barcelonins. Hem de seguir amb atenció el fil argumental d’aquest bon home, que no és fàcil. En un parell de frases hi posa la crisi d’habitatge, Junts, la senyora Ayuso i el Monopoly. Tot a la coctelera i, ale-hop, apareix de la màniga una nova Andorra, meridional i extrapirinenca. Però aquí hi ha un error de disseny, una falla conceptual. Els conmilitants del senyor Cid –sobretot l’alcaldessa Colau, més tots els pintorescos aliats polítics que han tingut, com monsieur Valls– són els que han convertit Barcelona i l’àrea metropolitana en el que és avui. Una conurbació difícil, aspra, certament antipàtica, amb gravíssims problemes d’habitatge i seguretat, amb una identitat diluïda, llastada per un llarguíssim etcètera de calamitats. Fem un experiment, va. Posem a tots els col·legis electorals de Catalunya unes urnes. Suposem que, per una vegada, no vinguin els de les porres a estomacar la tieta. Formulem a la ciutadania una senzilla pregunta: voleu deixar de ser espanyols i ser andorrans? Ja veuríeu què surt. I millor no anar donant idees: amb els Jocs d’hivern, ja han tornat a saltar els il·luminats que sospiren, com va dir fa temps el president Mas, perquè els atletes catalans competeixin sota pavelló andorrà. Ja només ens faltaria això.