La fi de la innocència

Amb les carreteres tal com estan, sempre hi ha qui manté l’esperança contra les adversitats. A més dels visionaris de l’aeroport, deu haver-hi un conciliàbul d’entusiastes del ferrocarril que es troben cada quinze dies, despleguen mapes i dibuixen línies, situen estacions per connectar Andorra amb el món per via fèrria. Sospiren perquè algun dia els camins de ferro surtin de Puigcerdà i segueixin la vall del Segre cap a la Seu, i des d’allà Valira amunt cap a les Valls. El tren és cultura i civilització. Ho era fins fa poc. Però el sistema de les Rodalies català s’ha esfondrat com un castell de cartes. Si Catalunya fos un país normal, hi hauria hagut un espetec de dimissions i contenidors cremats per incompetència manifesta dels responsables. Després del despreniment d’un talús a Gelida s’ha descobert –oh, quina sorpresa!– que tota la xarxa ferroviària catalana té centenars de falles de seguretat i no s’atreveixen que tornin a circular trens amb normalitat fins que hi posin quatre pegats. Rodalies és una infraestructura maltractada amb fúria, dotada amb pressupostos exigus que, a més, ni tan sols s’executen íntegrament. La comparació amb els Ferrocarrils Catalans, que funcionen bé i fins i tot semblen europeus, no fa sinó augmentar la sensació de vergonya, de desballestament. Però allà no passa res, tothom està com anestesiat, amb una resignació que només pot sorgir de la sensació que sempre es pot anar a pitjor. Però, vaja, si algú encara creu que algun dia veurem un tren de veritat passar pel pont del Runer i cap a la portella d’Aixovall és que es mereix la Gran Medalla a l’Optimisme.