Rectificar

Rectificar no vol dir ficar-se coses al recte, com va fer aquell senyor que va anar a un hospital de Tolosa amb un obús alemany de la Primera Guerra Mundial insertat a l’orifici del detràs. Poca broma: calibre 37. No, rectificar és una qualitat que s’atribueix als savis. És el que va fer el nostre esquiador banderer, que diumenge a la tarda va editar el post a Instagram on manifestava la seva alegria per encapçalar la presentació de la família olímpica andorrana en la llengua del comissari Villarejo. Va mig traduir-lo al català, pensant que d’aquesta manera s’apaivagaria la remor. I sí, se li agraeix el gest, però potser hauria estat bé una petita disculpa, o un aclariment, o que ens engegués directament a fer punyetes. Però és clar que no va per aquí la cosa. Només de veure els comentaris que ha aixecat la notícia veiem que hi ha dues posicions irreconciliables, dues maneres d’entendre la vida i la coexistència. Els uns, els abanderats de la llibertat, diuen que Verdú té tot el dret d’escriure a les seves xarxes socials en l’idioma que li doni la gana, ja sigui castellà, letó o el famós lineal B micènic. Per a aquestes coses tenim lliure albir, i cal dir que el va exercir sense cap reserva. Com és natural, ningú no qüestiona aquest dret elemental. Els altres pensen –pensem– que hauria estat un detall, un senyal de respecte, una picada d’ullet, una mica d’oxigen per a una llengua abacallanada i anorèctica, la que si no defensem els que la parlem no ens la defensarà ningú més. Però què en sabrem, nosaltres, pobres rondinaires, de la vida interior dels de l’elit.