L’abanderat

Les cerimònies d’inauguració dels jocs olímpics –d’estiu i d’hivern– essencialment consisteixen en la desfilada de les delegacions dels països participants, a més de les habituals coreografies, discursos i ballarugues. Vaig veure un tros de la de divendres al vespre, la sessió inaugural dels jocs d’hivern de Milà i etcètera. No acabava d’entendre com anava allò dels diferents escenaris, però veure com anaven circulant tanta diversitat de fenotips humans tenia la seva gràcia. I sobretot en contemplar la desfilada de les delegacions de Jamaica, Moçambic i d’altres potències en esports d’hivern. Bé, tothom té dret a competir i l’important és participar, que deia aquell baronet. Em vaig perdre l’aparició dels andorrans, que, per capricis de l’ordre alfabètic, sol ser de les primeres. Em va saber greu no veure el gran Joan Verdú fent onejar la bandera. Poc després, algú em va fer veure que havia publicat una entrada a Instagram on ens deia que havia estat “un momento muy especial y un gran honor ser el abanderado”, acompanyada per tres emojis amb la bandera i una altra frase: “No me guardaré nada en pista, que empiece el show”. Però fa servir sempre el castellà en aquesta xarxa. Francament, en una ocasió com aquesta no hauria estat superflu que fes una mica d’apologia de la llengua oficial del país que representa, i no pas fer servir la dels veïns. Sí, ja sé que arriba a més gent (?), però i què. Ni que fos per honorar l’idioma oficial d’Andorra, complir l’esperit de la recent llei del català i, sobretot, per agrair les més que generoses subvencions que, per la via ministerial, ell i un centenar llarg d’esportistes d’elit (tants n’hi ha, de debò?) reben de la padrina.