Glutamat

Vet aquí que ara tothom es desperta i volem pescar la lluna amb un cove. De diverses maneres amb un únic objectiu: limitar l’accés a les xarxes socials als menors. El límit que es marca divergeix: Pedro Sánchez diu que als setze, el Copríncep Macron proposarà que sigui als quinze, però serà passat l’estiu, i els danesos també s’ho plantegen. Els australians i neozelandesos han posat el llistó als setze; als EUA, l’estat de Virgínia només deixa, per llei, una hora al dia als menors de setze. Aquí, de moment només es parla de la implantació d’una targeta SIM pensada per a l’ús i les necessitats dels menors d’edat, que no seria pas cap mala idea. Tot això està molt bé: ens estem fregint les neurones amb oceans de ruqueria social: és com sucre, d’assimilació immediata i satisfacció volàtil. Precisament ahir llegia un article d’un neurocientífic on explicava que, cap als vespres, tenim el còrtex prefrontal del cervell (allà on prenem les decisions) saturat amb glutamat, que és un neurotransmissor associat a les feines “cognitivament exigents”. Amb el còrtex estovat, tenim tendència a buscar distraccions fàcils: jugar al Candy Crush en comptes de fer-ho als escacs. Per tornar a la normalitat, el millor és badar i no fer res. Segur que no és tan senzill, i a molts l’scrolling infinit ens pot semblar una bona manera de combatre el tedi vespertí. I ja veurem què passa, perquè feta la llei, feta la trampa. Quin adolescent vol tenir una SIM capada, o esperar-se als setze? Si més no, ara estimularem la imaginació dels joves per superar les traves dels governs. Serà divertit veure-ho.