Pedra humida

Plou i neva molt i l’aigua penetra a les escletxes, es gela i trenca els rocs, estova la base, i no sé quines altres operacions físiques, químiques o geològiques es produeixen. Però el resultat final és evident: baixa mitja muntanya, llisca una esllavissada de rocs i terra i es tallen carreteres. Ara no existeix un tram de l’RN-20 i ha tornat a deixar aïllat el Pas de la resta del continent, i n’hi ha per a dies. Dimarts passat, un bloc d’aglomerat de la mida d’un elefant va caure a l’N-260 a Hostalets: per sort, en cap dels dos casos va enxampar ningú, però podia haver-hi hagut una desgràcia. L’altre tram de l’N-260 que ens interessa, que és el que va cap a la Cerdanya i cap al túnel del Cadí, té un parell de kilòmetres passat Pont de Bar que semblen la carretera Bagdad-Mossul durant la guerra del 2003: un rosari de cràters de la mida d’un cotxe petit. Ja fa mesos que hi són i ningú no s’ha dignat a posar-hi uns pegats de quitrà, amb una desídia tercermundista. En el fons, estem venuts. Quan ens movíem a peu o amb matxo per anar als llocs, res d’això era un impediment seriós, llevat que et caigués una pedra al cap. Però ara som presoners dels enginyers de canals, ports i camins, dels operaris amb armilles fosforescents, de maquinària pesant, de projectes i pressupostos. Abans, quan l’aigua amarava el terra, botia les costures d’una paret de pedra seca i s’hi obria una portella, la reparació era senzilla i ràpida: tenies tot el material a peu d’obra i es tractava només de restituir aquella aparença d’ordre i precisió. Els padrins sí que en sabien.