Contra el febrer

Si no existís el febrer no caldria que ningú es prengués la molèstia d’inventar-lo. Ens el podríem saltar tranquil·lament, amb la seguretat que no passaria gran cosa, que l’ordre còsmic no se’n ressentiria gens ni mica. Imaginem-nos que demà ens llevem i, oh meravella, ja som al tres de març. Això seria perfecte. Ningú –llevat dels pobres galiots que hi celebren l’aniversari– no el trobarà a faltar. Si fins i tot l’etimologia és una filfa, d’un saldo, d’un mes tifa. Tenint imperials agostos i juliols, el febrer sembla una broma: ve d’un déu etrusc de regional preferent, relacionat amb la purificació. Si és que ja n’estem prou, de purificats. Massa i tot. El febrer és una pobríssima imitació del gener i un simulacre del març, però sense nervi, ni intensitat, ni res de res. Insubstancial, incòmode, superflu i gris. És un mes esvaït, de contorns imprecisos, absurd i mecànic. Sempre té quatre dies de cada, quatre dilluns, quatre dimarts, quatre dimecres, quatre dijous, quatre divendres, quatre dissabtes i quatre diumenges, llevat de quan és any de traspàs, quan ens imposa un excèntric dia extra que no fa altra cosa que confondre’ns. Les notícies que s’hi produeixen són de baixa intensitat, neixen com cansades o duplicades, procuren no fer gens de soroll i sobretot aspiren que ningú s’hi fixi gaire. És el temps de les rebaixes en llençols, coixineres, tovalloles i roba de llit: amb això queda tot dit. I que a més s’hi celebri el Carnaval, aquesta tortura institucionalitzada, no fa sinó empitjorar-ho. Però què hi farem. Qui dia passa, mes empeny, i ara només ens en falten vint-i-cinc.