El mai

Si nosaltres fóssim pins i el senyor cònsol de Canillo ens calés foc un trenta-u de gener, al prat del Som, també cremaríem. I ho faríem amb una fama tímida, espurnejant, de llenya humida, amb un fum apegalós i espès. Ho deixaríem estar a mitges, sense esgotar tot el biocombustible i deixant el comburent –que és l’oxigen, en aquest cas– que campi lliure per l’aire. L’oracle, per consegüent, ens diu que encara queden llargues setmanes d’hivern. Sí, ja sabem que és així sempre, que és jugar amb les cartes marcades, i que si s’hagués consumit tot no canviaria gran cosa. Però és bonic, tenir un referent meteoroarcaic com aquest. Em sembla recordar que un viatger francès del segle XIX, quan va veure el mai de Canillo es va pensar que era un dels arbres de la llibertat que els revolucionaris anaven plantant per totes les places de França. I ja és ben bé això, perquè celebrar la cerimònia és, avui, un acte perfectament revolucionari i avantguardista. Mentre quedi esma a la parròquia per anar plantant el mai, ja pot arribar Miguel Bosé i tots els cantaires de matinada i tots els til·liflòstils que vulguin venir (no cal que busqueu la paraula, que és inventada), que mentrestant anirem defensant amb urpes i ullals el patrimoni immaterial. I més aquest tan nostre, que és previ a la Candelera-que-si-plora-que-si-riu, i sobretot a la famosíssima marmota Phil de Punxsutawney, que no deixa de ser la versió ianqui de l’ossa que treu la pota per l’ossera. Total, tots portem a sobre un telèfon que s’equivoca cada dia amb la lectura del temps que fa i encara falla més amb la previsió, però el venerem com si fos l’Oracle dels Roures Sagrats de Dodona.