Els reis del ‘rando’

Si és que són uns torracastanyes, home. A veure si ara ens prohibiran passar per aquí, coi, si hi hem passat tota la vida. Amb quina autoritat ens poden obligar a girar cua i fer-nos tornar al cotxe, que faran baixar allaus? Ni que fossin banders o policies, ostres, agents de la repressió. Però si nosaltres som els reis del rando, els emperadors de l’skimo! La muntanya és de tots, saps, i ja tenim prou restriccions i límits al fons de la vall i els dies de cada dia i lleis i normes i reglaments i protocols i punyetes. Que desagradables que han estat, els de l’estació. Però què s’han cregut, aquesta gent, que ens han tallat el rotllo de mala manera, coi. No hi ha res com la sagrada llibertat dels espais oberts, la grandesa de la muntanya, el paradís dels isards i dels valents randonneurs. Si de veritat som un país de neu, hem d’actuar en conseqüència. I el truc de fer-nos por dient-nos que no passem, per l’excusa de les allaus, és un bon intent per espantar-nos, però a nosaltres, que som gent amb experiència, que coneixem cada pala, cada carena, no ens impressionen gens ni mica. I mira, ara hi han posat un cartellet. Quina gràcia que ens fa, tu. Ale-hop. Si és que és un privilegi. No hi ha ningú, goita. Ni una ànima. I pensar que ara tothom està treballant i nosaltres aquí, com uns marquesos. Amb el bon dia que fa. Amb els paquetots de neu que hi ha és un pecat quedar-se a casa. Quan obrin l’estació ja vindrà el ramat, però a nosaltres ja no ens hi trobaran. Ep. Mira allà dalt. Hostitú. A veure si al final no era un farol. Vigila, tu, que baixa.