Geolocalitzats

Els gossos de casa tenen un dispositiu GPS al collar. Si mai es despisten, o se’n van al seu aire (o trona, o empaiten un cabirol), amb una aplicació al mòbil saps per on passen en temps real, i fins i tot pots encendre un llum a distància o fer que soni. No fa pas gaire, els caçadors només podien fer el seguiment dels quissos descontrolats després de l’arruix amb uns collans amb una petita emissora de ràdio. L’aparell, per triangulació, només permetia saber per quina banda anaven –amb un enorme marge d’error. Les vaques de la muntanya i fins i tot algunes osses estan marcades. Els humans, també. Podem saber en tot moment on tenim els contactes que ens ho han autoritzat, amb un whatsapp pots compartir la ubicació, hi ha tot de ginys que pots posar a la cartera o a la motxilla per fer el seguiment de qui la porta. Si t’esbalces a la muntanya, el rellotge truca, tot solet, als serveis d’emergència. La policia pot saber per on has passat mirant les connexions del mòbil, i etcètera. És un procés paral·lel al de l’augment exponencial de les capes de ceba de la complexitat social. Abans no teníem aquesta tecnologia –era, senzillament, inimaginable–, però ens hi hem acostumat molt de pressa. Demà entra en funcionament l’aplicació que permet veure per on passa la canalla quan puja al bus escolar. És una bona idea, si és que ha de contribuir a la tranquil·litat dels pares i a la confiança dels infants. De mica en mica hem anat cedint, l’una rere l’altra, parcel·les d’intimitat –i ben contents!– a canvi de seguretat. És una batalla (una més!) definitivament perduda, i el millor és que ens hem rendit a la primera, embadalits per la utopia de la geolocalització universal.