Mala memòria

Per fi tenim un hivern com els d’abans, diuen molts. Com els d’antes, precisen alguns. Amb tous de neu com feia anys que no es veien, saó de la bona al terra i aigua assegurada per aguantar l’estiu. Aquell famós i tossut anticicló que s’instal·lava damunt dels nostres caps passat Reis i que no gosava bellugar-se fins passada la Candelera se n’ha anat enguany de vacances a l’Àrtic. I vet aquí que la sede vacante ha obert la porta al rosari de pertorbacions que, l’una rere l’altra, ens han anat visitant des de fa setmanes. Per sort, la memòria que tenim és fràgil i esfilagarsada: hi ha hagut, en vida nostra, hiverns com aquest, i encara pitjors, i estius que han estat més càlids que el darrer i menys que el proper. De tot, hem tingut, i demà hi haurà de tot i podem estar segurs que no en guardarem memòria precisa. Podem donar gràcies que no ens hi fixem, que idealitzem passats i els projectem d’aquella manera en el futur. És el mecanisme que tenim per acceptar el canvi: sense la capacitat d’oblidar –oblits selectius, incontrolables però generals– la vida seria insuportable. Cada edifici nou que ocupa un prat on hem jugat de petits podria ser una espina clavada a l’ànima; aquella tolla al riu on ens banyàvem quan érem canalla, que ja no hi és i no tornarà. Els records que podrien fer-nos mal tan sols són una pinzellada evanescent, quasi una escena de conte. Imaginem-nos un món de memoriosos, d’esperits presoners dels records i de la nostàlgia pel que s’ha perdut pel camí. Seria l’infern sobre la terra: oblidar per fer espai a les coses noves és el que ens ha fet més humans.