‘Gloria in excelsis

Glòria a Déu a dalt del cel –però en castellà diuen que és “en las alturas”. Això és el que deu pensar l’escalador Àlex Honnold, que es va enfilar, sense cordes ni cap mena de seguretat, a un monstruós (i lletgíssim) gratacel taiwanès, a Taipei. Ho vam poder veure en directe per Netflix. La cadena ho va vendre com un espectacle únic, i ho va emetre amb un prudent delay de deu segons per si de cas s’esbalçava, per estalviar-nos el penós espectacle de la seva més que segura defunció. Però el veies pujar amb aquella patxorra, superant tots de ràfecs, motllures i voladissos, arrapat a les verticalitats de l’edifici com si fos una mosca humana. Diuen que té inhibit el circuit cerebral que activa el sentit de l’autoprotecció: si no, no s’explica aquella calma. Als que tenim vertigen o respecte als desploms, als que no anirem mai a fer-nos una selfie al mirador del roc del Quer, contemplar com anava pujant ens provocava un efecte hipnòtic, com la serp que xiula a un moixó abans de menjar-se’l. Fa un temps que va protagonitzar un documental produït per National Geographic, Free Solo, on es veia com pujava a pèl la paret dretíssima del Capitan del Yosemite californià (880 metres!): era una cosa encara més bèstia que l’ascens als cinc-cents metres del Taipei 101. Qui sap si la hisenda americana se li queda una part exagerada dels guanys que li ha proporcionat la seva proesa. Que sàpiga que aquí el rebrem amb els braços oberts i poques exigències. Els gratacels que tenim són més aviat escarransits, poca cosa, però, vaja, potser pujaríem una mica el nivell.