Col·lapse

Ahir buscava a la web del diari la notícia que deia que els lletrats adverteixen de “la imatge deteriorada del sistema judicial”, una imatge deteriorada que deu ser tan vella com l’existència de jutges i batlles, que la justícia és lenta i s’embussa. Mentre feia la recerca, vaig ensopegar amb un terme recurrent associat a la justícia: col·lapse. És una paraula bonica, amb aquesta lluminosa ela geminada, allà al mig. L’etimologia no té sorpreses. Ve del participi passat (‘collapsus’) del verb llatí ‘collabī’, que és intransitiu i deponent, que es podria traduir perfectament amb la castissa expressió de “fotre’s de lloros”. Aquest és el sentit original del mot: una caiguda sobtada, total i violenta, no pas un entrebanc o una relliscada: caure ben llarg. Amb el temps i amb el pas a les llengües romàniques va modificar-se’n el significat per passar a denominar l’esfondrament, la fallida, l’ensulsiada d’un edifici, d’un sistema, d’una institució. D’un país o d’una civilització, fins i tot. Facin l’experiment a la casella de recerques de la web del Diari. Si hi posem “col·lapse”, veurem tot el que se’ns col·lapsa davant dels nassos. D’entrada, del sistema judicial ja fa temps que, com en el conte d’En Pere i el llop, se’ns diu que el col·lapse és imminent. Després –empatats– ve la xarxa viària, per massa vehicles (col·lapse estructural) i, des de fa unes setmanes, per la inconsciència dels automobilistes que no van equipats per a la neu. La sanitat també treu la poteta a la casa del col·lapse. Potser és l’estat natural de les coses: una inflamació crònica, la sensació que tot penja d’un fil. És el col·lapse el que ens manté vius.