Collegium Vocale

Tenim certa tendència a la queixa sistemàtica, i amarga. Moltes vegades està justificada, i potser és tan sols el que ens queda de la transformació de l’antiga resiliència muntanyenca. Quan abans no dèiem res i ens aguantàvem, avui ho deixem anar a la primera. Que si som lluny de les grans capitals, que si l’oferta cultural és pobra o quan no és pobra s’acumula, que si ens falta el museu nacional, etcètera. Avui tenim una oportunitat d’or per treure’ns una espina barroca. Ja hem passat molts anys (massa!) sense la representació d’algunes de les passions de Johann Sebastian Bach que, gentilesa de La Caixa, es feia a l’Auditori d’Ordino tots els diumenges de Rams. Per allà hi van passar alguns dels més grans especialistes: Kuijken, Parrott… Vam veure fa un parell d’anys Massaki Suzuki (l’enorme director del Bach Collegium Japan) tocant l’orgue de Sant Esteve. I avui, oh meravella, tindrem el també enorme Philippe Herreweghe dirigint el Collegium Vocale Gent, en un dels concerts de la Temporada MoraBanc. No serà pas la Matthäuspassion (Herreweghe la dirigirà a final de març, a Barcelona), sinó un parell de cantates i una missa breu. És igual: és l’oportunitat única de veure al país una funció de categoria excepcional. Hem pogut anar a concerts de Yo Yo Ma, B. B. King, Elton John, La Petite Bande, Bob Dylan i Lang Lang. Els més sèniors segur que recordaran el de Julio Iglesias l’any vuitanta-nou: el mateix any que va actuar Miles Davis al Festival de jazz d’Escaldes-Engordany. No estem tan malament, com deia aquell.