Testimonis

Ahir es va presentar la darrera candidatura a la Unesco en què s’ha embarcat Andorra. Com sol ser habitual, és de les que en diuen transnacionals, que agraden molt a París. Les que han estat aprovades fins avui on participa el país eren molt evidents i tangibles: la vall del Madriu-Perafita-Claror, les falles, la pedra seca, el ball de l’ossa i la transhumància. Si més no, són de fàcil definició. La candidatura que ens van ensenyar ahir a Casa de la Vall -i quina fenomenal rentada de cara que li han fet!- té un títol certament complex i recargolat, que sens dubte serà molt apreciat als cenacles de la Unesco: Els testimonis materials de la construcció de l’Estat dels Pirineus: el Coprincipat a Andorra. A l’hora de la veritat, tot és més senzill d’entendre. L’estat d’Andorra va sorgir del xoc de la tectònica de plaques de les dinàmiques feudals del segle XIII, i la candidatura explica quins són els testimonis construïts que ens han arribat directament d’aquella època: el castell de Foix, la catedral d’Urgell, esglésies romàniques i jaciments medievals andorrans. Com sempre passa en aquesta mena d’iniciatives, ja només el fet d’haver recorregut el trajecte ha valgut la pena. Perquè obliga a la reflexió, a tenir els conceptes clars, a remenar una altra vegada els plecs de la història del país i a extreure’n noves visions, a teixir complicitats sòlides amb els veïns. Ara, qualsevol influencer de pa sucat amb oli emet una ventositat (per no dir un pet) i tot són marrameus i escarafalls, perquè és com si tinguessin segrestat el país. Però saber que tenim un dossier tan sòlid com el que es dipositarà divendres és un antídot contra tanta ruqueria.