Terra d’escudella

Avui és dia de Sant Sebastià, cosa que vol dir, atenció, que el Mercadona tanca (o hauria de tancar, perquè és vot de poble a la Seu). El sant es veu que era advocat prodigiós contra les passes de còlera morbo, una epidèmia que va matar un munt de gent el segle XIX. I d’aquí la creació de les primeres societats d’assistència mútua, hereves de les confraries medievals. Avui hi ha l’escudella a Sant Julià. Dissabte n’hi va haver a Andorra la Vella, Escaldes i a la Massana (aquí amb opció vegetariana i també per a celíacs), i la veteraníssima calderada de la Seu. Diumenge la van celebrar a Encamp, amb els Encants, i a Canillo, on en diuen vianda. Ahir a Ordino –però només per als padrins de la parròquia. Hom pot pensar que som una societat que es mou pel menjar, i encara més si el menjar és de franc. Quants actes públics necessiten l’estímul d’“en acabat l’acte, se servirà un piscolabis” perquè funcionin i tinguin una mínima assistència? Però les pitances hivernals de tants pobles de muntanya són tota una altra cosa. És una manifestació de la força de la comunitat, d’una tossuderia ancestral. Encara que la tradició sigui relativament recent, va ser una llavor colgada que va germinar quan les condicions, encara que no fossin especialment propícies, ho van permetre. És el triomf del col·lectiu sobre l’individu, del nosaltres sobre el jo. En aquests temps on el propi melic és la brúixola que ens marca el nord, això és un gran què. I el millor de tot: acabades les escudelles populars, comença la temporada de calçotades. Ànims i colesterol.