La constant

Hi ha tot de lleis universals i incontestables sobre la mecànica celestial. S’hi han dedicat segles d’observacions, d’elaboració i refutació de teories, d’intents amb més o menys èxit, abans d’arribar a un consens general, a l’acceptació sense reserves per part de la comunitat. Fixem-nos, si no, en el cas de Galileo Galilei, que va topar amb una sòlida resistència a la seva proposta, que destarotava les idees cosmològiques immutables del temps dels grecs i situava la Terra fora del centre de l’univers. La seva era una proposta revolucionària, com la del polonès Copèrnic, que feia trontollar conceptes sòlidament establerts. Després han anat desfilant els gegants que han donat forma a la nostra concepció del que ens envolta, des de l’infinitament gran fins a l’infinitament petit. Ara només faltaria incloure un altre axioma a la bateria de lleis que han donat forma a la nostra cosmovisió. Com que és un fenomen estrictament local, no és gens estrany que no hagi cridat l’atenció de ningú. Però no deixa de ser una constant, com la de Planck o la de Boltzmann, i faríem bé de tenir-la present perquè, per petita i insignificant que sigui, també dona forma al món. Fixem-nos-hi bé. La llei es pot formular de la següent manera: cada cop que passem en horari laboral per l’avinguda del Pessebre d’Escaldes, en direcció a Fiter i Rossell, cap a l’hospital, hi ha entre un i tres vehicles comercials ocupant el carril esquerre, amb els intermitents d’emergència encesos. Ja pot fer calor o fred, ja pot ploure, nevar o pedregar: sempre hi són, com els satèl·lits de Júpiter, els tres més grans.