Nidificants hivernals

Estem a punt d’entrar en la setmana dels barbuts, la que es diu que és –o solia ser– la més freda de l’any, quan es reparteixen pitances públiques, les famoses escudelles i calderades. És una mica paradoxal: a mesura que els dies s’allarguen, de mica en mica, però de manera ben perceptible, el fred no només no desapareix, sinó que s’enganxa. Ho impregna tot. És cert que és un fred inestable, capriciós, que uns dies mossega més que d’altres, però durant ben bé tres mesos, encara hi serà. Malgrat això, la natura ens va enviant senyals que, més tard o més d’hora, arribarà el que en diuen el bon temps. Als que ens agrada la neu a les obagues i els dies broms, les nits –i sobretot les matinades– tan llargues i fosques, la perspectiva del sol i la calor no ens entusiasma, però l’acceptem com a promesa que hi haurà un altre hivern, i esperem que sigui com aquest, quasi com els d’abans. Al bosc, ja ha florit el fètid i tòxic marxívol, que deu ser la primera planta que es desvetlla de l’hivern. Se senten més ocells, dels nidificants hivernals, que no tenen por i ara tot just surten del cau i es manifesten. Bruels, grives i gralles, les omnipresents mallerengues, un picot que crida i, al cap d’una estona, el sents a repicar sobre la soca d’un clop mort. I surt la primera pitavola, una primera papallona verda i groga, que ha passat les setmanes més dures amagada en una escletxa en una paret de pedra seca, veu que a l’hora del sol s’hi està prou bé –i més que se n’hi estarà.