El règim sancionador

En un any s’han executat dues sancions a dos establiments del país per no fer cas de la llei del català, i hi ha encara una pila d’expedients en fase de crisàlide: el marcador no s’ha mogut gaire. Com és natural, hi ha qui ho trobarà excessiu: una pressió insuportable, un atemptat contra la sagrada llibertat d’expressió, la prova palmària que el país és com Corea del Nord, asfixiant i opressiu. D’altres pensaran, amb la mateixa legitimitat i una mica escaldats per l’experiència, que la pressió contra els infractors és escassa tirant a nul·la, i que farien falta unes quantes dotzenes d’inspectors motivats per començar a cartografiar la geografia de l’incompliment. Estic segur que les sancions s’apliquen amb una prudència homeopàtica, i que si a algú li claven una multa serà per contumàcia i perquè el cas clamava al cel. I deu passar com abans (molt abans!), que quan el pare et fotia una bufa (probablement merescuda) et deia: “A mi em fa més mal que a tu”. Realment, els requeriments que marca la llei són tan lleugers i raonables que qui s’hi posi de cul és ben bé per rebequeria i per militància. Ajudaria una mica que des de les instàncies públiques i parapúbliques no es caigui més en la temptació fàcil de l’anglicisme, que és la via natural per detectar complexos i autoestima baixa. Arribats en aquest punt, no hi ha cap altra sortida que xutar i córrer cap a la porteria contrària. Els de l’equip visitant tenen la moral alta, practiquen el joc brut, tenen un gran nombre d’efectius, una afició motivada, àrbitres parcials i moltes ganes de guanyar. No els ho posem fàcil, va, que encara hi ha partit.