La crida

Sembla mentida, però abans la vida als pobles es regia, més que per lleis, arrestos, ordinacions, per la col·laboració i la solidaritat. Si l’amo estava malalt i s’havia de dallar un prat, ho feia un veí. Que no podies regar perquè havies d’anar al metge? Et canviaven el torn sense problema. La matança del porc era la feina comunitària per excel·lència: tot un dia sencer treballant perquè els de la casa del costat tinguessin proteïna animal assegurada, amb la certesa que, quan el matessis a casa teva, tindries els veïns ajudant. Naturalment, també hi havia enveges, desacords, tibantors, simpaties i antipaties, aliances i reticències, però en general el sistema funcionava prou bé. Amb les comunitats més grans aquest esperit es va anar diluint, i van ser les autoritats les que van passar a regular les relacions entre veïns. Algun vestigi n’ha quedat, d’aquella primitiva aliança comunal: el sometent i la norma que estableix que, quan cau una nevada, cada veí ha de netejar el seu tros de carrer. Ben cert és que tot plegat té els dies comptats, perquè tothom té tendència a mirar-se el melic i delegar cap amunt qualsevol responsabilitat. Per això és sorprenent l’èxit que va tenir Gerard Piqué quan dissabte va demanar l’ajut de la gent perquè l’ajudés a netejar l’estadi d’Encamp, que a la tarda hi havia partit contra la Cultural Lleonesa. Amb un pam ben bo de neu, no era una feina fàcil. I els voluntaris s’hi van posar, a cop de pala, i el partit –un parell d’hores més tard del previst– es va poder disputar. Empat a u. La pregunta és si aquest esforç col·lectiu i desinteressat es podria repetir en unes altres circumstàncies no futbolístiques.  El dubte –sempre ha d’haver-hi un dubte– prou que hi és.