Dos mesos

He estat digerint durant uns dies les declaracions del motorista Márquez, que diu que no va poder aguantar més de dos mesos a Andorra, i això que ho va provar perquè d’altres col·legues ho feien i l’efecte crida és poderós. Però com és possible? Si Andorra és un xollo, és Shangri-La, és Xauxa, un paradís natural, comercial, fiscal, ciclista i, per extensió, també motorista. Hem de tenir en compte la proverbial seguretat: que a Andorra pots deixar el cotxe obert i la clau posada al pany de casa, amb la certesa que no t’entrarà ningú. Tanta gent que donaria un queixal per traslladar-s’hi i un que pot no ho fa. També és veritat que hi ha gent que no s’hi adapta per més bona voluntat que hi posi. Diuen, entre sanglots, que les muntanyes, tan properes, tan imponents, els ofeguen i han de marxar Valira avall, incapaços de fer-se a la idea d’aguantar-hi un hivern sencer. N’hi ha que per respirar necessiten espais oberts, horitzons nets i previsibles, llargues postes de sol, mansanes de l’Eixample, el mar. És igual que l’Andorra urbana sigui idèntica a qualsevol altra capital mundial: els boscos, les tarteres, l’estretor de les Valls són el fet diferencial  –bé, Liechtenstein és també més aviat angost.  Molts pugen a Andorra un cap de setmana i amb això ja tenen la seva dosi de Pirineu. No ens hi posem pedres al fetge. Per cada Márquez desanimat, la veu discordant, tenim dotzenes d’entusiastes propagandistes, que fan d’altaveus de les bondats del sistema. Sap greu, Marc. No sé si el teu germà ho veu igual que tu. Si mai t’ho repenses, ja ho saps. Gas i cap amunt.