La carta i el territori

Abans hi havia una cosa que en deien mapes. Eren grans làmines de paper (o de tela), de mides i formats diversos, que eren una representació, en principi precisa però sempre idealitzada, de la realitat del món (o d’una part concreta). Tenien símbols convencionals, trames de colors, representacions gràfiques de l’escala, llegendes i una funcionalitat molt enginyosa: les corbes de nivell, que servien per estimular la imaginació espacial i convertir-les en pics, serres, colls, planes i valls. Allà on sobre el terreny no veies la frontera, un mapa la dibuixava amb una ratlla de creus i, de vegades, amb un radical canvi de color. Si no estaven dividits i enquadernats, en format d’atles, l’operació de plegar-los tal com els havies trobat conduïa indefectiblement al caos i a la frustració. Podien ser de natura molt diversa, segons la funció i la necessitat. Tothom tenia un mapa de carreteres a la guantera del cotxe o en aquell raconet per guardar coses que hi ha a les portes, on ara s’acumulen paperots de pàrquing, tovalloletes humides i ampolles buides. Quan van aparèixer els aparells GPS, de seguida vam veure que els mapes aviat serien memòria per als nostàlgics. I quan, al cap d’un temps, es va aplicar la tecnologia a la informació sobre rutes, la sentència va ser definitiva. Això no treu que hi hagi errors, que el sistema –de manera inconscient o conscient– et vulgui enredar. Quants embragatges de turistes que volien anar a Casa de la Vall no s’han cremat a la pujada de Tobira? I l’aventura de les tres turistes embarrancades a les Bordes d’Envalira per fer cas a la veu sintètica és només un advertiment dels dies foscos en què les màquines dominaran el planeta.