Benaurats

Benaurats els lauredians, que avui fan festa perquè el calendari marca que és el seu sant patró i estiren un dia més aquesta interminable marató nadalenca, que acaba amb el personal exhaust i agraït pel retorn a la normalitat i a les seves manifestacions anímiques més habituals: la rutina, la resignació i, al final, el tedi existencial. Hem anat saltant de festiu en festiu com si fóssim alegres esquirolets, com si juguéssim a l’oca, en una feliç cadena de dies firats. El Nadal de l’any vinent tindrem les celebracions una mica més arramblades vers el cap de setmana, amb un solitari dia de Reis plantat en dimecres. Però això succeirà d’aquí a onze mesos i mig. Passaran volant, sí, com diu el tòpic, i ens ho confirma l’experiència. Tenim un any per estrenar i serà com tots: una mescla estranya d’acompliment de coses previstes, exactes, matemàtiques, i la irrupció de l’inesperat, de l’accident, del glop de felicitat o de l’amarga fel de la desgràcia que, només un minut abans, no es considerava ni tan sols com a possibilitat. I això passa en tots els ordres de la vides del més íntim, domèstic i casolà fins als fenòmens globals. Com la cadena d’engranatges i corones d’un rellotge dels d’abans, els segons mouen minuts i empenyen hores, dies, setmanes i mesos, i la mecànica tan exacta del pas del temps no n’és prou per enganyar-nos: tot és líquid i mutable, la cartografia de la vida només es pot dibuixar quan s’acaba. O sigui que res, aquestos són els vímets que tenim. Fem-ne coves, cistelles, paneres, el que puguem, vigilant que més o menys tinguin la forma prevista i l’aguantin un temps.