La conspiració

Ahir es va produir la gran conspiració universal. La dels reis d’Orient, que són l’encarnació pràctica del misteri quàntic de la superposició dels estats de la matèria. És a dir: una partícula elemental pot estar en un lloc i en un altre al mateix temps, i és només quan és observada que es fixa en un punt. Aquest fenomen, diuen els físics teòrics, només és vàlid per al comportament increïble de les partícules subatòmiques, i en estructures més grans –des de les molècules fins a un diplodocus, Alfa Centauri o un Renault 5 Turbo– s’apliquen les lleis newtonianes, les de la física de masses i d’accions i reaccions de tota la vida. Però bé hi ha d’haver una explicació racional perquè el vespre del cinc de gener es multipliquin les majestats per tot arreu, des de les grans capitals fins als pobles més petits. Era una meravella ubiqua que de petits ens fascinava, encara no ens atrevíssim a formular-ho en veu alta per por que la màgia desaparegués si mai era qüestionada amb preguntes senzilles. Perquè com era possible que veiéssim una cavalcada per la televisió i, al mateix temps, els reis Melcior, Gaspar i Baltasar, amb tot el seguici de patges i ninots, desfilessin sota casa amb una carrossa arrossegada per un tractor? Aquesta simultaneïtat era altament sospitosa, i generava dubtes sòlids. Però la il·lusió i les explicacions dels adults (benintencionades però sense un argumentari ben travat) eren capaces de vèncer –o ajornar– qualsevol reticència. La lluita contra la racionalitat és dura, i al final sempre es perd. Però que dolces, aquestes batalles.