La cua de palla

Diuen que a l’antiga Unió Soviètica, la gent, quan veia una cua, s’hi posava a cegues, sense pensar-s’ho ni un instant. Ni tan sols demanaven què passava o quin era el motiu de la fila. Es col·locaven, obedients, al final i ja està. Era una oportunitat única per aconseguir dentifrici, o paper higiènic, o un pot de pinya cubana en conserva. La qüestió era aprofitar aquella finestra d’oportunitat i, per un moment, sentir-se un privilegiat, un escollit entre la resta del proletariat. Si hi havia cua, és que al final es podia aconseguir algun producte escàs, racionat o difícil de trobar. No és una situació comparable amb la que vivim ara i aquí. Però ens agrada, fer cues, i només els individus asocials i repatanis s’hi neguen de manera absoluta o ho accepten amb disgust i amb resignació. Ara han estat notícia diversos locals del país on el turistam s’hi posa bé, i accedeix a esperar una bona estona perquè et fotin clatellada amb un cafè o t’humiliïn si demanes una trista crep. Hi ha gent per a tot, certament. Però que mantinguin el sagrat ordre de la cua és un senyal, malgrat tot, de cultura i civilitat. L’únic lloc on fracassa el respecte i la veneració pel noble art de la paciència i el respecte a l’ordre d’arribada és al caos quotidià de la duana-frontera. Ah, amics meus: allà no hi ha ni glamur ni sentiment de pertinença a la tribu. Dins de la nostra gàbia de ferro, és la llei del més fort, la del que té més morro i la del que pensa que quins passerells, els que es comporten de manera racional i educada.