Cop de bastó

A casa teníem un tió. El tió de casa, dels de veritat: el va portar el meu pare del bosc un dia que va anar a buscar bolets, i estava ple de racons, d’escorça vella amb líquens, nusos turmentats. El teníem guardat en un desembaràs, d’on el treia per Santa Llúcia i el deixava a la cuina. Llavors l’abrigàvem amb una manta, l’alimentàvem amb les mandarines de rigor –o potser taronges. La nit de Nadal el fèiem cagar, a còpia de garrotades. No gran cosa: llaminadures, algun cotxet de llauna, d’aquells de Matchbox, potser un àlbum del Tintín o del Mortadel·lo i Filemó. I el carbó, que feia el meu pare pastisser en unes grans caixes de fusta. La festa gran era per Reis, però el tió era un preludi magnífic. Li fotíem unes bastonades de consideració, sense cantar res, per encabat deixar caure els pals i córrer cap al pessebre, que era al menjador, on resàvem un parenostre i tornàvem il·lusionats a la cuina, per admirar el prodigi. No ens posarem nostàlgics, ara. Eren uns altres temps. Ara els tions són de serradora, i la majoria tenen potes, cara de pallús i barretina. Tot és més fàcil, més asèptic. La màgia, que penja sempre d’un fil. I surt un especialista i ens diu –juro que ho vaig veure en un clip de la televisió catalana, i no era cap programa de paròdia– que sisplau no els peguem amb un bastó, perquè és una acció violenta, que fomenta l’agressivitat. Que els cantem una cançó (no cal que sigui una nadala, ai, tan connotada i supremacista), o que piquem al terra, com si el parquet o les rajoles no tinguessin sentiments. De debò que n’hi ha per engegar-los i llançar la gorra al foc. Bon Nadal, malgrat tot.