La salut

Ahir es va celebrar el sorteig extraordinari de Nadal de la loteria espanyola. Potser mou tants diners com sempre –és a dir, molts–, però hom té la sensació que des de fa uns anys que s’hi juga d’esma, sense emoció i, sobretot, sense gens d’il·lusió. Imagino que a la retransmissió televisiva apareixen aquells personatges lamentables disfressats de toreros, de robots o d’albergínies, que els nensinenes del col·legi de San Ildefonso continuen amb aquella cantarella odiosa, que de vegades hi ha errors, vacil·lacions i aquell senyor amb pinta d’enterramorts que comprova que els números i els premis coincideixin. Als llocs on cau la grossa encara deuen enviar unitats mòbils, per gravar la gent que salta, beu xampany calent i taparà forats. Imagino, també, que avui la premsa espanyola publica la llista a portada, i els diaris costen el doble: això potser era útil abans, però amb un mòbil qualsevol podem fer el seguiment en temps real. Però ara és com si tothom fos més conscient de la improbabilitat estadística, de la convicció que encara que et toqui no sortiràs de pobre. I el que és més trist: sovint compres dècims o participacions no perquè tinguis una vaga esperança que et toqui, sinó per evitar la cara de pallús que se’t quedaria si, per una astronòmica casualitat, sortís premiat el número de la colla, de l’associació de pares i mares o el col·lega motivat que ho organitza tot. És una envegeta una mica mesquina, però comprensible. La qüestió és que tinguem salut, que no cansa.