Solstici

Ahir diumenge, a les quatre i escaig de la tarda, es va escaure el solstici d’hivern. No ho hem ni notat, oi que no? Si fos perquè és un fenomen tossut i recurrent, publicitat com una anècdota d’almanac, no ens n’hauríem ni adonat, perquè ara no passa de ser una simple curiositat astronòmica. Això del sol, que viatja baix per l’horitzó i la nit és llarga, la més llarga de l’any, ara guanyarà, primer pas de puça, després pas de pardal i de bou i de guineu, etcètera. Ara tenim quinze hores de nit, quinze, però si féssim una enquesta pel carrer segur que ningú no ho encertaria. I és que no ens importa gaire, en el fons, perquè la nit s’ha esborrat del nostre imaginari. Tenim tan domesticada la llum que la foscor és un simple accident, una molèstia a la qual no parem compte, i només tenim present la durada del dia quan toca el canvi d’hora i ens emprenyem perquè ens toquen els nassos des dels governs. Però no cal anar gaire lluny: des que vam tenir consciència humana fins pràcticament al temps dels rebesavis, la nit era una nit de veritat, fosca, llarga, plena de perills i d’esperits malignes i benignes, de preguntes i de misteris. El cel era un tapís amb estrelles de debò, profunds, insondables i mòbils, poblat per una galeria de personatges i de llegendes. El foc ens hi posava una mica de remei, però el ball de les brases era tan o més inquietant que la foscor. Fins que a algú se li va acudir posar una dinamo al riu, una sirga i un estolador, quatre fils de coure i un parell de bombetes de deu watts, i la fascinació del solstici es va acabar d’una volada.