Serotonina

Els ramaders de l’Arieja (la Terre courage, com deia l’eslògan publicitari) estan molt emprenyats. Tan emprenyats que han tallat l’RN-20 a l’altura de Tarascó. El motiu ha estat el sacrifici d’un munt de vaques per la dermatosi. S’hi estaran fins cap d’any, diuen. Han plantat uns arbres de Nadal al bell mig de la carretera, han aixecat uns envelats i d’allà no els mou ningú i si no hi ha cap contraordre hi passaran el joyeux noël. Els francesos en saben un munt, de fer mobilitzacions agràries: aquestos dies hem vist com han ruixat amb purins edificis públics. I també rengleres de policies antiavalots, amb merda fins a les celles i cara de pensar que ves qui m’hauria dit mai que un dia em femarien. Tot plegat recorda l’argument d’aquella gran novel·la de Michel Houelebecq, Sérotonine, que reflecteix el malestar i la falta d’expectatives, en aquest cas, dels ramaders normands. Tenen mala peça al teler, perquè tot se’ls complica, als petits pagesos. Als francesos i als de tot arreu. Encaixen malament en un món hiperregulat i superburocratitzat. Són els darrers representants d’un sistema de gestió del territori que no vol dependre ni d’agendes ni de despatxos. Malgrat el que diuen alguns pensadors –que la pagesia va liquidar la llibertat humana– són un reducte incòmode d’emancipats de la societat industrial. Els aniran asfixiant, de mica a mica, fins que ja no tinguin la massa crítica necessària per fer-se sentir. I encara rai que els manifestants de l’Arieja no tenen, en principi, cap reivindicació territorial o nacional: aquí ja els haurien crucificat.