Trolex

Un acudit, del temps en què se’n podien fer sobre qualsevol cosa, explicava la facècia d’un senyor que es veu que baixava cada dia en bicicleta cap a la Seu i era fama universal que feia el contraban. Els vistes de la duana, sempre atents i suspicaços, l’aturaven cada dia, a veure si l’enxampaven amb la mercaderia. Però no li trobaven res: ni un parell de cartrons de Winston amagats al camal dels pantalons, ni una ampolla de Cutty Sark, ni transistors ni calculadores Casio. Fins que un dia, un dels carrabiners, exasperat, li va demanar que amb què traficava, que no li ho tindria en compte ni el castigaria, que tindria immunitat total. “Coi, amb bicicletes”. Ara, els funcionaris de la duana han de bregar amb els que es dediquen a traficar amb rellotges “d’alta gamma”. És difícil d’entendre què hi troben els homes masculins a gastar-se vint o trenta o cent o dos-cents mil euros en un rellotge, que és fàcil de perdre i encara més fàcil que te’l robin si mai fas el guiri per la Rambla i abaixes la guàrdia. Certament són màquines de precisió sofisticades, un prodigi del geni humà, i un símbol imbatible d’estatus, especialment masculí. Però els duaners hauran d’estar alerta perquè en aquest negociat hi ha molta falsificació, molt gat per llebre, i hauran d’estar preparats per distingir el gra de la palla, perquè passar un rellotge ful no deu ser pas delicte fiscal. Quants Rolex d’imitació, quants Pathek Philippe fets en una nau clandestina als afores de Xangai passen cada dia per la ratlla? Tot, ai, és cada vegada més complicat.