Encontres a la tercera fase

A l’inici dels temps, quan van aparèixer les primeres rotondes, les vèiem com un invent diabòlic, concebut per confondre l’automobilista. La brama popular deia que, per agafar-les, els francesos seguien una norma, els espanyols una altra, i la norma andorrana era francòfila o hispanocèntrica, segons els dies i com bufava el vent. Hem vist infografies, hem consultat normatives i hem devorat amb avidesa fulletons informatius, vídeos al YouTube, i, sobretot, hem intentat aprendre de l’experiència i dels companys de ruta. No tan sols per mirar de fer-ho bé, sinó per, si mai hi ha algun ensurt, tenir una mínima base argumentativa per defensar-nos. La impressió, al final del camí, és ambivalent. Per una banda, hi ha la lògica, el sentit comú i la traça dels enginyers; per l’altra, la infinita diversitat del geni humà, que sempre és capaç de trobar un problema per a qualsevol solució. Malgrat el bagatge teòric i l’experiència acumulada, entrem a totes les rotondes amb por, com l’astronauta Cooper penetrava en el forat negre de Gargantua a Interestellar. Normalment no passa res, però podria passar. Ens ajustem a la dinàmica de fluïds, tanquem els ulls i, mira, en sortim incòlumes. Per això saludem amb entusiasme però també amb prudència l’anunci de la creació de dues turborotondes, que aclareixen l’ús dels carrils. Funcionaran bé, sens dubte, fins que el factor humà s’imposi i prevalgui, com sempre, la llei de la selva, la del més fort o el més espavilat. Però no patim, perquè llavors ja estarem preparats per a la propera fase: les hiperrotondes, que utilitzaran la quarta dimensió.