El pas del nord-oest

La connexió entre els dominis esquiables de Pal i d’Arinsal, que ha de discórrer pels vessants ventats, pendents i assolellats de l’alt de la Capa, no ha de ser una cosa fàcil. Sobre el paper, totes les iniciatives semblen possibles, tots els comptes quadren fins al cèntim, les previsions semblen assenyades i realistes. Els primers projectes ja ens ho venien com una cosa feta per a l’any vint-i-dos, amb un pressupost mòdic, de trenta-sis milions i mig, una fotesa, una bagatel·la. Ara se’n torna a parlar, a veure si la idea reviscola. Que diu Govern que no hi ha l’aigua assegurada per als canons? Ja sortirà d’alguna banda. L’aigua rai, pensen molts. Que hi posin una aixeta. La connexió Pal-Arinsal és l’equivalent andorrà del pas del nord-oest, aquesta mítica ruta entre l’Atlàntic i el Pacífic pel nord del Canadà, el somni humit de tants navegants que se la van jugar buscant-la per aquelles aigües glaçades. Roald Amundsen, el gran explorador danès, el va completar en tres anys, de 1903 a 1906, i amb la tripulació del Gjøa va haver de passar dos hiverns en una illa, pelats de fred i fugint dels ossos. Tot el que semblava una quimera, un trajecte impossible per les duríssimes condicions climàtiques, ara es veu del tot factible, perquè el gel és cada vegada més prim i els vaixells més potents, i arribarà un dia en què fins i tot una golondrina del port de Barcelona hi podria navegar sense problemes. Si mai això passa, el nostre pas del nord-oest ja serà del tot inviable, per falta d’aigua o de neu o d’esquiadors que es vulguin llançar rostos avall.