Joc de cartes

La setmana entrant tocarà sopar d’empresa. O aquesta setmana, tant hi fa: durant aquestos quinze dies s’ha d’haver enllestit. Aquesta mena d’àpats comunitaris són una invenció relativament recent. Fa trenta o quaranta anys a ningú no se li acudia celebrar res relacionat amb Nadal fora de l’àmbit estrictament familiar o més enllà del cercle dels amics més propers. Com a molt, a les feines et donaven una panera amb quatre torrons, neules, un xoriço Revilla i una ampolla de Delapierre. Anar-te’n a sopar amb els col·legues és, doncs, un costum importat, però sembla que aquí l’haguem fet tota la vida i pobre de tu que no hi vagis. Tot d’una, es va crear l’hàbit o la necessitat que els companys de feina es retrobessin en un ambient relaxat i sovint desinhibit, en una mena d’exercici de teambuilding solsticial. Els problemes sorgeixen a l’hora de triar el local. S’han de tenir en compte una colla de variables: el preu, naturalment, però també la situació, el menú, els extres i la capacitat d’adaptació a les cada cop més habituals i exigents circumstàncies particulars de la parròquia. S’han de fer un munt d’equilibris estratègics i psicològics perquè tothom estigui content. I fins i tot lingüístics. Ah, senyores i senyors, estimades criatures. Hi ha restaurants que tenen els sants pebrots d’intentar col·locar-te una carta en castellà, com si ens fos igual, com si fóssim a Matalascabrillas o a Tomelloso. Com si pensessin que no ens vindrà d’aquí, que mira tu quins llepafils i quins tiquismiquis, que amb l’esperit nadalenc els la colarem. Doncs no. Boicot actiu i via fora. Menys feines a escollir, tu.