Ortoneda

Els antics andorrans amb possibilitats —i capacitats— per estudiar no ho tenien gens fàcil: calia anar lluny de casa. Algun afortunat potser va anar a Bolonya a fer dret; a Tolosa, potser, o a l’Estudi General de Lleida, que era la universitat que tenien més a prop. No gaire més enllà: tots tornaven i feien de notaris, d’advocats, més tard feien de metges, d’arquitectes, d’enginyers. Cap a 1722, l’Anton Fiter i Rossell va anar a la Universitat Sertoriana d’Osca —i poc després el seu germà Pere era a la de Cervera, que tot just l’estrenaven. Amb el pas dels segles, l’univers universitari es va ampliar: a Barcelona, a Montpeller, a Perpinyà. Ara no hi ha fronteres, i en tenim que estudien a Anglaterra, als EUA, a Alemanya, allà on convingui. En un procés paral·lel, aquí es va crear la Universitat d’Andorra, que va començar tímidament l’any vuitanta-vuit i ha crescut bé i en harmonia amb el país. Li fan la competència (d’aquella manera) tres de privades. I n’hi ha quatre més que esperen l’ok per instal·lar-se. Si s’aproven, seran set, com set eren els savis de Grècia. Estem preparats, per tenir-ne set? No s’empatxarà, Sant Julià, la parròquia universitària, amb tanta oferta? O la fan servir només com si fos un portaavions, una còmoda plataforma des d’on operar arreu del món. Estaria bé que, malgrat la vocació universal, tinguessin també una mirada amable cap a l’interior, cap al país que les acull. I si no, sempre es pot refundar la mítica Universitat d’Ortoneda, on la brama popular deia que anaven a estudiar tots els pirinencs que es pensaven que eren els més llestos de la muntanya.