L’assessor

Hi ha funcionaris i servidors públics per a una quantitat increïble de funcions i necessitats, totes les imaginables i algunes d’inimaginables. Abans, amb un escrivent i un saig, ja fèiem i encara els sobrava temps per anar a pescar a les tardes. Però el món se’ns ha complicat de mala manera i ara, per qualsevol qüestió, sorgeix una demanda de personal qualificat que sigui competent per administrar-la, per regular-la o per inspeccionar-la. La cosa no ha millorat amb l’èxode d’una gran quantitat de nous residents que, aprofitant els milers i milers de seguidors i la capacitat que tenen de monetitzar (oh, quina paraula més ominosa!) les seves cabòries, busquen i troben l’empara fiscal que necessiten entre les nostres muntanyes, que tan altes són. És el model que hem escollit i hem afavorit. Ens agradi o no, ens els hem de menjar amb trumfes, amb tota l’ostentació, la fatxenderia i la suficiència que irradien. Ara, el que ja comença a cansar una mica és la cantarella enfadosa que tenen amb l’obligació –que més bàsica i mínima no pot ser– envers la llengua del país. Hi hauria d’haver un funcionari encarregat d’assessorar tota aquesta colla i explicar-los de què va això de respectar l’idioma del lloc on vius, i fer-los veure la inconveniència d’anar fent el milhomes dient no sé què d’imposicions, com si això fos Corea del Nord. No per censurar-los ni reprimir-los, pobrets, Déu-mos-en-guard, sinó per procurar que deixin de fer el ridícul i de provocar vergonya aliena, que embussa les artèries i escurça l’esperança de vida.