Res no es mou

Avui és el dia d’Acció de Gràcies, el Thanksgiving Day i res no es mou. És prou estrany: adoptem amb un cec entusiasme un munt de tradicions ianquis mentre anem desant al cap de casa les pròpies, que considerem com a ràncies, tronades i avorridotes. Celebrem, naturalment, el Haloween (i ens surt una mica ensopidot, però), i encara que volguem vincular-lo amb les nostres ancestralitats, el resultat no hi té res a veure. Les parelles d’embarassats –ara tots s’embarassen– fan allò del Gender Reveal, amb globus, fum i vergonyeta general. Però gairebé ningú no s’ha atrevit encara amb el Thanksgiving. Les raons no són gaire evidents. Potser perquè cau sempre en dijous i a cap empresa se li acudiria (de moment) concedir pont als treballadors. Però és una festa laica, que emet bon rotllo, és trans i intercultural i està perfectament codificada en totes les seves parts, des de la gastronòmica fins a la lúdica. A les pel·lícules i a les sèries n’hem vist desfilar tants que hom diria que els hem celebrat tota la vida. Però potser aquí hi ha el parany: per als guionistes, la festa d’Acció de Gràcies és un escenari privilegiat per exposar les misèries familiars, per treure els draps bruts entre germans i el cunyadam, per exercitar la melangia de la solitud no buscada, per gratar en secrets inconfessables o presentar revelacions escandaloses que, de casualitat o volgudament, afloren en dates assenyalades, on tothom està més tou del que és habitual. I per això, ves, ja fa temps que hem inventat el Nadal, que és d’aquí a trenta dies mal comptats.