Els fora de la llei

A la nostra societat actuem un grup de gent, nombrós, heterogeni i desorganitzat, sense direcció ni lideratges visibles, que vivim la vida al límit. Amb un menyspreu notori per les normes legals, considerem que les lleis són per als pusil·lànimes, que són la manera que té el poder de collar-nos, de tenir-nos controlats i amansits, lluny de caure en qualsevol vel·leïtat revolucionària o contracultural. Som molts més dels que pensem –dels que pensen ells. Som un exèrcit ocult, una armada secreta, obstinada i, per tant, invencible. Però arriba el moment ineluctable en què som derrotats, quan ens arriba l’hora en què tanta determinació llibertària s’ensorra com un castell de cartes. Tanta valentia i fins i tot tanta temeritat es transformen, en un obrir i tancar d’ulls, en pura docilitat. Som conscients que no es pot desafiar el destí més del compte. Una mica de transgressió està bé però no fins a arribar al punt de no retorn. És llavors quan agafem el telèfon i truquem al nostre taller de confiança, per demanar-los que si us plau ens trobin una hora per posar-nos els pneumàtics d’hivern. Ja hem vist les orelles al llop, pensàvem que aquesta bonança seria eterna i que la norma sobre els equipaments exagera en els terminis, fins que cauen quatre volves de neu mal comptades i ens arronsem. Hem vist les orelles al llop. Ara ja pot nevar tant com vulgui. L’any vinent ens tornarem a insubordinar (fins a la primera pertorbació). La lluita continua.