Turismofòbia

És una paraula estranya, una mica malgirbada, perquè turisme deriva del francès ‘tour’, ‘volta’, que al seu torn ho fa del llatí tornos, ‘compàs’; fòbia (‘terror’) ens ve directament del grec, i és un mot híbrid, una mena de Frankenstein verbal, com ara automòbil. Per tant, si remenem els diccionaris, n’hauríem de dir poreiofòbia. Però vaja, que aquest és un neologisme total. Però pocs països deu haver-hi al món més turismòfils (o, seguint l’argument, poreiòfils) que Andorra. Els excursionistes i els turistes (una distinció d’una sofisticació notabilíssima) són per a les Valls com els rajos de sol que fan funcionar la fotosíntesi en una escarola. Que les cues són molestes? És clar que sí, però els visitants també les pateixen, i actuen com les plaquetes d’esclerosi en les artèries d’un organisme ben alimentat. Aquí és inimaginable veure aquella escena grotesca que es va donar a Barcelona fa uns mesos, on uns manifestants antituristes ruixaven guiris amb unes pistoles d’aigua, una imatge que va fer la volta al món. Ben cert és que menjaven una d’aquelles paelles infames que perpetren a la Rambla, però no els van mullar per això. Està bé que les autoritats es preocupin per escenaris futuribles de turismofòbia. Però no patim: mentre hi hagi cims on puguem distribuir turistes o excursionistes de manera equitativa i proporcional, amb miradors, plataformes, ginys, parapets, barbacanes, observatoris o qualsevol altra llaminadura, no hem de patir més del compte, excepte quan hagin de tirar cap a la metròpoli. Però un cap de setmana bo ha de tenir retencions i, malgrat que ens sembli impossible, encara són un indicador infal·lible d’èxit.