La bèstia adormida

Franco sembla que no va pujar mai a Andorra, ni en visita oficial ni privada, si és que hi ha diferència entre l’una i l’altra. En canvi, sí que es recorda una cèlebre excursió de la seva senyora esposa, donya Carmen Polo de Franco, àlies la Collares, que, segons les cròniques, l’estiu de l’any 66 va pujar amb unes amigues. La va rebre el Copríncep Iglesias, va comprar perles, es va allotjar una nit al Park Hotel i va oir missa a Sant Esteve, abans de tornar cap al Palacio del Pardo. Per a molta gent, avui que fa cinquanta anys que va morir, Franco és una presència llunyana, una mena d’ombra fosca o el líder d’un règim que no han conegut o que han viscut només de resquitllada. Als que vivien a Andorra, el règim autoritari espanyol (o feixista, com us estimeu més) era una presència propera però relativament innòcua. Jo tenia onze anys i als Hermanos de la Seu –com a totes les escoles d’Espanya– ens van donar uns dies de festa, dos o tres, no recordo bé, que vam viure amb alegria per l’excepcionalitat del moment. A casa hi havia neguit pel que vindria després, que ha anat com ha anat (però podria haver estat pitjor). Pel que em diuen, avui, per a una part significativa dels nens i joves espanyols de dretes-dretes, fins i tot és una figura revestida d’una aura romàntica, inclús heroica, com si fos un Don Pelayo. Diuen que se sent cantar el Cara al sol als patis d’Espanya, quan feia dècades que el vell himne falangista havia passat a la reserva. El passat és una arma de doble tall. Ens permet entendre les claus del present, sí, però també pot ser una plataforma per construir quimeres fantasioses, alimentar esperits ressentits i despertar, un cop més, la bèstia adormida.