Els pioners i el núvol

En aquest racó de món, una proposta que sempre té l’èxit assegurat és presentar a la ciutadania una exposició de fotografies antigues. Als més grans ens desperta i excita la nostàlgia, sentim una melangia agredolça per la gent i els paisatges que abans hi eren i ara ja no hi són. Al jovent, els fascina, perquè els resulta increïble l’evidència ferotge de la transformació radical del país en un termini temporal tan breu. Aprofitant que l’Arxiu Nacional fa cinquanta anys (felicitats!) ahir es va inaugurar a la Sala d’Exposicions de Govern la mostra Pioners. Els comissaris són el Pau (Chica) i l’Isidre (Escorihuela), la qual cosa és una garantia extra de rigor i propòsit. Veurem l’obra dels pioners, aquells esforçats que carregaven unes primitives càmeres de fusta, amb trípodes d’agrimensor i negatius de placa de vidre, i van fer de notaris d’aquella Andorra que semblava Shangri-La. Poques coses han canviat tant com la fotografia, i gairebé no ens n’adonem. Jo tinc, entre els zero i els vint anys, tirant llarg, unes vint o vint-i-cinc fotografies. La meva filla en té, literal, com diria ella, milers i milers. Però la immensa majoria viuen en una cosa que se’n diu núvol, perquè no tenim ni la necessitat ni el temps ni les ganes d’anar-les passant a paper. És la imatge perfecta del món d’avui: tot és precari i real a la vegada, ens agraden les il·lusions projectades en una pantalla. Sabem que és possible que algun dia desapareguin sense deixar rastre, però tampoc no gosem preocupar-nos més del compte. No passarà, segur. Sempre ens quedaran les plaques dels rebesavis.