Orsay

El ministeri d’Afers Exterior francès –el que, des de mitjan segle XIX, en diuen el Quai d’Orsay– ha tingut al llarg de la història una producció documental tan abassegadora que no els cap tota en un sol dipòsit d’arxiu: en tenen dos. Un és a Nantes, a la Bretanya, on hi guarden el gruix de les representacions consulars i, per assimilació, de la vegueria francesa. L’altre és en un gran edifici a la Courneuve, al nord del Gran París. Aquí hi guarden, entre d’altres tresors, la primera edició impresa del pariatge del 1278 –una traducció feta en temps de Lluís XIV–, i també tota la correspondència amb el Consell General per reinstaurar el Coprincipat en temps de Napoleó. Guarden ben microfilmat l’expedient gruixudíssim que van formar per aturar les vel·leïtats expansionistes de l’Espanya liberal, quan el 1821 el governador Antonio Remón Zarco del Valle va enviar un ultimàtum al Consell per assimilar-se. Per tant, quan el Copríncep Macron diu que es veu capaç de convèncer els col·legues europeus perquè l’acord d’associació es voti en un termini raonable és que deu tenir arguments de pes per fer-ho, perquè això només es deu poder aconseguir amb els engranatges diplomàtics perfectament greixats. Ara, que potser valdria la pena fer la votació abans aquí, amb desplegament d’argumentaris, amb tants debats i amb tanta informació com calgui. Després, si s’escau, ja es barallaran els veïns. I si mai surt que no, encara els estalviarem un maldecap, pobrets, com si no tinguessin prou coses a casa seva per votar i legislar.