Sempre han tingut bec les oques

Volíem comprar entrades per al concert –per a un dels concerts– finals d’Oques Grasses. A la meva filla li agraden molt i, mira, hi ha concerts que marquen etapes de la vida i són inoblidables. De l’adolescència i primera joventut sempre recordaré el d’Alan Stivell a la Romareda l’any vuitanta-u i el de Jethro Tull a la Xelsa de Solsona (a Solsona!), l’any noranta-dos. Si mai tingués accés a la màquina del temps, no em perdria l’estrena de l’Orfeo de Monteverdi a Màntua, el 1607; la de la Matthäuspassion de Bach a Leipzig, el Divendres Sant de 1727; la de la Novena de Beethoven, el maig de 1824 al Kärntnertor de Viena i el concert dels Beatles a la terrassa de Savile Row, el 30 de gener de 1969. Bé. El dia que es van posar a la venda les entrades per a la primera funció, per a l’octubre de l’any vinent, vam badar. Es van fondre en un instant. Segona data. Igual. La comoditat de fer-ho per internet és enorme, però massa vegades es forma un embut infranquejable. Ningú no hauria imaginat que tinguessin tanta requesta. Quan em vaig connectar, hi havia més de 150.000 persones fent cua: les possibilitats d’aconseguir-ne una eren igual a zero. Poques hores més tard, a les webs de revenda d’entrades, per una que costava seixanta euros com a molt, en demanaven tres-cents vuitanta. Això és immoral. Un influencer es vantava que n’havia comprat vint de patac –el màxim permès– i que les venia als seus seguidors per cent euros. I així. Els Oques han llogat el Lluís Companys per a dos concerts més. Res no m’agradaria més que els revenedors se les haguessin de confitar o fotre, ben caragoladetes, per allà al detràs.