Mil albanesos

Ahir es van alterar lleument els percentatges de les nacionalitats que habiten les Valls Neutres. Com que n’hi ha moltes de representades, en un mosaic bigarrat de procedències, qualsevol modificació s’ha de notar a la força. Teníem un u per cent –dècima amunt, dècima avall– de la població de nacionalitat albanesa. Així, d’un dia a l’altre havien aparegut mil albanesos, segons havien proclamat a la ràdio. Havien viatjat fins a Andorra no pas a la recerca de feina ben remunerada o buscant la realització professional i familiar. Ni tan sols fugien de les urpes de les voraces administracions d’hisenda, com els ha passat a tants i tants nous veïns, refugiats fiscals a les muntanyes. El motiu del viatge dels albanesos era simple, elemental, d’una prístina noblesa: venien a animar la selecció nacional desplaçada a Encamp que disputava amb l’andorrana un partit oficial de classificació per al pròxim Mundial de futbol. Així de simple, així de fàcil. No els ha fet res les dificultats logístiques, ni les males combinacions, ni s’han arronsat per les limitacions o incomoditats per entrar i sortir de l’espai Schengen. Ni tan sols han vingut a buscar venjança: els almogàvers –mercenaris muntanyencs, alguns dels quals eren andorrans– van deixar un mal record allà (d’això fa sis segles, ja, però la memòria encara és viva). I és que els colors i els símbols (negre i vermell, i una àliga bicèfala, com a Bordúria o a Sildàvia) es porten al cor. No perilla que vegem mai mil andorrans a Tirana, en justa simetria, no.