El foc de la guineu

El maig de l’any passat, si no ho recordo malament, es van poder veure per aquí aurores boreals. Ahir hi havia alerta màxima: en aquestes latituds gairebé tropicals és molt insòlit que hi arribin, però la tempesta solar de les darreres hores es veu que ha estat més que considerable. A l’hora en què escric això ja es va fent fosc, però hi ha uns nuvolets empipadors que entelen el cel. Potser hi haurà doble sort, si mai la nit s’asserena i s’encén el cel. Si mai es pot veure, no serà de les que es generen a latituds més altes, aquelles cortines verdes i blaves que ballen com si fossin esperits –el foc de la guineu, com diuen els finlandesos–, sinó una tènue però inquietant resplendor vermella, que es veu molt millor fotografiada, ni que sigui amb el mòbil, que no pas a ull nu. Cada cop costa més que un fenomen natural ens emocioni. A les pel·lícules hem vist de tot, amb un nivell de detall impressionant. Hem vist caure meteorits de la mida del Casamanya, volcans en erupció i pluges de magma, falles obertes, tifons, ciclons, tornados, huracans i tsunamis, anomalies magnètiques, glaciacions sobtades i invasions zombis en tots els formats possibles. Però quan tenim l’oportunitat de ser testimonis d’un manifestació excepcional nocturna ens fa com mandra. Hi ha massa llum artificial, fa fred, a casa s’hi està molt bé, algú ho penjarà a l’Instagram. Sort en tindrem de l’eclipsi total de Sol de l’any vinent, que segurament ens enxamparà de vacances a Miami Platja i passarà a migdia, de manera que no hi haurà més remei que fer el badoc i meravellar-nos, i de franc, una estoneta.