‘Pen pal’

Ja gairebé ningú escriu cartes com les d’abans. Cartes de paper, redactades a mà o a màquina, signades, amb el full curosament doblegat en dos plecs, o tres, millor. Amb l’adreça escrita amb majúscules, perquè el senyor carter no tingui cap dubte ni vacil·lació a l’hora d’interpretar-la. Amb un segell, aquesta altra forma de paper moneda que obliga l’administració postal a fer el que convingui perquè la missiva arribi al destinatari, en el menor temps possible i sense possibilitat d’extraviament. Ara hi ha tantes formes de comunicació internàutiques, alternatives i immediates que quan t’arriba una carta a casa ja tens la certesa que només poden ser males notícies –o neutres, en el millor dels casos. I a fededéu que ho són: factures, notificacions oficials, requeriments, multes. Ningú no escriu cartes d’amor, o ni tan sols manifestacions d’afecte i amistat. O lletres concebudes com a transmissores d’idees: la redacció de milers de cartes com les que va escriure Voltaire, per exemple, avui és un exercici impensable. El Copríncep Macron n’ha de ser conscient, per força: en aquest sentit, la tradició epistolar francesa és imbatible. I ara és per carta per on ens ha arribat la constatació de la dissort en format mixt, un nou obstacle al camí costerut cap a l’Acord. Feia mesos que ràdio macuto emetia missatges en aquesta direcció, però sempre hi havia l’espurna d’esperança que al final s’aniria per la via més fàcil. Ara ja hem vist que no. És la imatge trista, de l’amant desconcertat que llegeix la carta de desamor de la parella, assegut en un cafè, vora la finestra, i a fora plou.