La mandra

Reconec que em feia mandra escoltar el Lux de la Rosalía. M’ha agafat gran i la major part de la música produïda després del Selling England by the Pound de Genesis no m’interessa. Exagero, naturalment, però en tot estirabot hi ha una espurna de veritat. Tot i que li reconec una sòlida formació musical (a l’ESMUC, poca broma), el festeig amb l’univers reaggetonil m’arronsava. A partir d’una certa edat, el control profitós del temps no és un caprici, ans una necessitat. Però per votació familiar, durant un breu viatge el vam escoltar, de punta a punta. Sabia que era una mena d’epifania espiritual, que utilitzava una orquestra, que cantava en una pila d’idiomes i que feia cantar breument l’Escolania de Montserrat en castellà. Res (excepte el nòlit dels escolanets) que no hagués estat inventat abans. Roger Mas, sense anar més lluny de Solsona, va publicar el 2008 Les Cançons tel·lúriques, d’una dimensió espiritual inigualada, i en els discs que fa amb la Cobla Sant Jordi canta en els idiomes que vol. Però la R. ha fet un disc lluminós i tèrbol, místic i mundà, amb uns registres vocals impressionants. Intel·ligent i atrevit, a anys llum de la brossa sonora imperant. I de l’Escolania què? Un detall menor però significatiu. Malament si Rosalía era conscient de la lectura simbòlica de la tria d’idioma i malament si no n’era. I la tebior montserratina, que hauria pogut defensar la llengua en un moment complicat i aprofitar una plataforma global? Si els responsables no van saber fer veure a l’artista que l’idioma sí que importa, malament. I fatal si, al capdavall, no els preocupa tant com els hauria de preocupar i caixa cobri.